Piràmide Blanca, Condoriri

ELS ANDES DE BOLIVIA

Crònica de l´ascenció de la Variant del Serac a la Via Directa Sudoest

El cel estrellat i l´aire gèlid ens donen el bon dia. Són les 4am. Portem 4 dies en aquesta nova casa que és la Laguna Chiar Kota, el nostre camp base a les muntanyes del Condoriri. Tarija (5060m), Pequeño Alpamayo (5370m) i Pico Austria (5000m) han estat les nostres companyes aquests primers dies. El nou objetiu és la cara sudoest de la Piràmide Blanca (5230m). Segons les nostres ressenyes (de la guia del Yossi Brain ´99), dues vies travessen aquesta vesant gelada. Tot i així el retrocés glaciar ha despullat bona part de la Via Directa, deixant-la com una ruta d´escalada mixta. Travessem el Glaciar del Tarija fins a deixar la ruta normal de la Piràmide a ma esquerra per encarar la nova paret. La pujada es fa a través dels numerosos penitents tan típics dels glaciars andins. Muntem la primera reunió en una repisa rocosa. Davant nostre un serac penjat ens convida a endinssar-nos en les profunditats de la cova que forma. Segons l´altímetre estem a 5100m. Comença l´escalada! L´Higinio surt de cap de corda per la pendent de gel trencadís (50º). Finalment es situa davant el nostre amic gelat que s´alça altiu davant nostre. S´assegura amb uns cargols de gel i després d´un bon esforç supera aquest mur de plena verticalitat (90º). El pas és delicat ja que s´avança dins una cova de base inestable. Encabat, una nova pendent de gel trencat el situa directament a la segona reunió. Que munta al peu d´un mur de roca. Retrobo al meu company després del bon esforç que em suposa superar aquest llarg. Aprofitem per beure aigua i intercanviar-nos les màquines de fotos. Tinc dues opcions: pujar per la pendent gelada de ma esquerra (parel.lela a la via directa), o bé flanquejar la roca a ma dreta per territori que encara no hem pogut veure... opto per la segona opció en vista de millors llocs on assegurar-me. Aquest llarg resulta ser d´una gran bellesa i dificultat mantinguda, però raonable. M´asseguro a la roca, en ponts de gel, i algun cargol de glaç. Finalment surto a les pendents finals que ens han de conduir a l´aresta cimera. Problemes! Fa estona que que no puc col.locar més assegurances ja que se m´han acabat tots els cargols de glaç. La pendent va "in crescendo": ara mateix dec estar escalant sobre els 70º d´inclinació. I en aquest moment la pitjor notícia em visita: "Aleix se acabó la cuerda!" crida el meu company mexicà, l´Higinio. He de prendre una decisió: seguir en ensamble (molt perillós ja que una petita ensopegada podria acabar amb la cordada); desgrimpar (valoro també el perill d´una caiguda de més de 30 metres, que m´en fa desistir); l´última opció és muntar reunió. Clavo amb totes les forces que em queden els dos piolets i m´hi asseguro sense recolzar-m´hi. Els peus no són cap alegria: un està en posició frontal aferrat amb les puntes davanteres i l´altre recolzat parcialment en una minirepisa salvadora de 5cm d´ample, justa per al grampó dret. L´Higinio puja fins a l´última assegurança. Des d´allà decidim desviar-nos a ma dreta per la via Sudoest. Estem en un ensamble molt perillós, i qualsevol pas en fals d´un dels dos seria la fi. Flanqueja uns 20m sota meu fins arribar a l´aresta cimera. Des d´allí m´assegura en el meu flanqueig vertical (70º) fins que arribo al seu costat. Estic exhaust. Després d´una hora llarga en tensió finalment hem arribat al terreny fàcil que ens conduirà al cim. Continuem encordats per pendents de 40-60º, muntant reunions on la cosa es posa més dreta. Al cap d´una hora arribem al cim del Pirámide Blanca (5230m), que segons el nostre altímetre està a 5340m. El paisatge és impresionant. Just al davant nostre s´eleva el Pequeño Alpamayo, i recordem la bella ascenció que fa dos dies ens va portar dalt del seu cim. La baixada és entremaliada i hem d´avançar amb molt de compte entre roques (II), penitents gelats i esquerdes glacials, que semblen no voler deixar-nos marxar. La caiguda del sol marca la nostra arribada a casa, la Laguna Chiar Kota. En Jaime, el nostre amic de Tuni (el peu del Condoriri) que aquests dies ens ha acompanyat a les muntanyes, ens rep amb gran alegria de retrobar els companys que ja pensava engollits per les glaceres. El dia ha estat intens. Tretze hores per sobre els 5000m ens han xuclat bona part de l´energia que feia temps veníem cultivant en el nostre somni: els Andes de Bolivia.